Do outro lado

Temps enrere el periodista cuba Jorge Gomez Barata, parlava en un dels seus articles de la mala memòria dels europeus. Jo hi afegiria la facilitat que tenim per viure oblidant el dolor dels altres i la poca vergonya amb que fem la llista de prioritats.

En la era en que el mon s'havia compromès amb acabar amb la fam, 850 milions de persones pateixen gana, milers de persones se suïciden per la impossibilitat de resistir mes a una eterna bancarrota i al macabre espectacle de la fam en la carn dels seus fills.
Mes al nord, una de les grans malalties es la obesitat. La majoria de productes que fan possible la opulència de les nostres taules, procedeixen dels mateixos països que, uns quants centenars d'anys desprès de ser saquejats violentament, avui ho son hipòcritament.
Mentrestant als països del primer mon, assistim a l'espectacle tot sopant.

Així, augmenta l'oferta de sabons olorosos per rentar les nostres consciencies i les ONG de no se sap que, proliferen com bolets en època de canvis climàtics i sequera. S'inventen cimeres i mes cimeres, avions amunt i avall, plens sempre de la mateixa gent i poques persones. I així el Banc Mundial, agafadet de la maneta del Fons Monetari Internacional, continuen salvant el mon amb les seves Revolucions Verdes i els agraïts "ajuts" que asseguren la continua expoliacio d'un sud que es va quedant sense esma.

Propostes alternatives de moviments com Villa Campesina son repetitivament ignorades en cimeres internacionals, mentre les reformes agràries impulsades pels ajuts internacionals i l'aplicació del les polítiques neoliberals desterra milers de petits agricultors cap a zones marginals amb terres de difícil producció. Les zones de gran producció es destinen al cultiu de productes majoritariament exportats cap a països del nord, com soja, cafè i tabac i al cultiu de biocombustibles. Així es com la majoria han perdut la capacitat d'autoalimentar-se i milers de famílies, fins i tot la forca per protestar. Mentrestant, països com l'India destinen un 40% del pressupost de l'Estat al pagament del deute extern. Desprès d'haver-los robat riquesa i cultura, ja nomes queda robar-los la població a base de matar-los de gana.

I el que fa mes por de països com el nostre, ple de gent educada, formada i amb temps per pensar en d'altres coses a part de la mera supervivència d'un dia mes, es la degredacio de la idea de desenvolupament, fins a quedar convertida en un concepte econòmic. Sembla que el mon a oblidat que desenvolupament significa crear un ambient adequat on expandir les opcions de vida d'acord amb les necessitats i els interessos de les persones.
Recursos suficients per poder viure aquesta vida dignament son necessitats bàsiques per al desenvolupament humà.
Dubto que ningú pugui parlar de desenvolupament, quan una tercera part del mon, assistim a la mort lenta i esgarrifosa de les dues altres parts.

Maprik, diumenge 8 de juny del 2008

Cau el sol. Pacific sud

Cau el sol. Pacific sud
Avui enyoro alguna cosa i el cel és gris fa mes d`una setmana; tot s`adiu. Busco pels racons -ja no gaire i dissimuladament-, se prou bé que és fàcil trobar-ne un de buit. Un ramat de ratpenats gegants sobre cel blau en terra verda. Miro cap a fora. A poc a poc, miro cap a dins. Racons, caus de ratpenats, latituds llunyanes. En algun lloc he perdut alguna cosa? O busco alguna cosa que no he pogut perdre mai? Potser si, històries per omplir racons ja plens de ratpenats. De fora cap a dins, empassant, empassant, empassant. Empassant-m`ho tot, tot i tot. Bona nena. Un cel blau i molt i molt verd, a tot arreu. Un verd que m`omple el cervell; no n`hi ha prou, de verd vull dir. Escopinades vermelles sobre terra verd. Camino a poc a poc, trepitjo fluix, molt més fluix que abans. No se si vull sentir el meu eco. Pluja, molta pluja sobre les escopinades vermelles. Aigua i més aigua i els rius tenyits de sang, del vermell de les escopinades, corrent ràpid cap al mar. Demà el terra verd, tornarà a ser verd, fins que el deixin. I els ratpenats? Els ratpenats ompliran el cel blau sobre terra verd, net. Ompliran tots els racons buits, deixats, oblidats, però tan evidents quant ells hi són.